ÀNGEL GUIMERÀ

Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845– Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou dramaturg, polític i poeta en llengua catalana. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va convertir en un dels màxims exponents de la Renaixença o "ressorgiment" de les lletres catalanes a finals del segle XIX.

Fill de pare català i mare canària, va passar els primers anys de la seva vida a Tenerife. Amb set anys va anar a viure a Catalunya, on s'adaptà ràpidament. Va ser una de les figures més destacades de laRenaixença, tant política com literària. Tot i que va iniciar la seva carrera amb la poesia, la major part de la seva obra literària va estar dedicada al teatre. Ben aviat aconseguí reconeixement internacional, (Mar i cel va ser un èxit immediat, traduït a vuit idiomes). La seva època més brillant fou en l'última dècada del s.XIX, on s'apropa més a la realitat de la societat catalana d'aquella època, que girava el rumb cap a un entorn més urbà i industrial, destacant en el seu currículumMaria Rosa (1894), Terra baixa (1896), o La filla del mar (1900). Al final de la seva vida diversificà més la seva producció, des del drama burgès als poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics o el teatre històric de tendència catalanista.

MAR I CEL

Mar i cel és una obra de teatre escrita per Àngel Guimerà l'any 1888.^[1]

Es tracta d'una tragèdia romàntica escrita durant la primera etapa de Guimerà com a escriptor, que arriba fins a l'any 1890. Està escrita en vers i és de tipus historicoromàntic. En ella ja s'aprecien els trets principals del seu teatre com, per exemple, els conflictes interns dels personatges, que es mouen en ambients romàntics.

L'acció de Mar i cel se situa en alta mar durant la primera meitat del segle XVII. L'obra explica l'amor impossible entre un pirata musulmà i una noia cristiana.

L'obra teatral compta amb tres actes i està escrita en decasíl·labs blancs.

ARGUMENT:

Saïd és el capità d'un vaixell de pirates algerians, que han fet presoners a un grup de cristians després d'assaltar la seva nau. Saïd, com el mateix Guimerà, és un mestís, el seu pare era musulmà i la seva mare cristiana, vivien tranquil·lament a laPenínsula Ibèrica. Mataren a son pare i a sa mare amb l'expulsió dels moriscos de 1609, per això vol venjança com bé diu sa mare abans de morir Venja'ns.

Saïd està ferit després d'abordar i capturar un vaixell cristià, ordena que li portin una noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia és Blanca, que també és la seva presonera, juntament amb el seu pare Carles, el seu cosí Ferran, el capità del vaixell cristià i altres mariners.

Agraït per la cura, Saïd li atorga a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps s'enamora d'ella.

Quan Saïd li explica a Blanca la història dels seus pares, l'emociona fins a fer-la plorar i ella comprèn que també s'ha enamorat de Saïd, sentiment que els confon a tots dos, ja que pertanyen a mons diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú.

Al final Joanot, un cristià renegat, company dels musulmans, decideix alliberar els presoners, que es fan amb el control del vaixell i maten als pirates.

Carles, el pare de Blanca, renega de la seva filla en saber que estima a un musulmà i dispara a Saïd. Aleshores, Blanca es fica al mig i acaba disparant-la a ella. Al final, Saïd es tira al mar amb Blanca i els dos moren allà. La mort dels dos protagonistes és l'única manera d'aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos mons oposats, un és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó que és la mort.

TERRA BAIXA

Terra baixa és una obra teatral del dramaturg i poeta Àngel Guimerà, una de les més populars de totes les que escrigué. Aquest drama és una de les obres més representades i traduïdes de la llengua catalana,i ha esdevingut tot un clàssic del repertori teatral català.

Quan escrigué aquesta obra, l'escriptor passava per una etapa de la seva creació literària en la qual es donava un fort plantejament social, a més de les intrigues i passions amoroses que ja havia plantejat en una obra anterior seva,Maria Rosa, més corresponents al teatre romàntic. Guimerà segueix la línia general dels moviments literaris del moment històric en què viu.

BORN CENTRE CULTURAL:

El jaciment del Born

Contemplar el jaciment del Born Centre Cultural és fer una aproximació fidedigna a la vida quotidiana de la Barcelona de finals del segle XVII i principis del XVIII, i és trepitjar els carrers de la ciutat que el 1713 i 1714 va resistir el setge de les tropes espanyoles de Felip V fins l’assalt i final i la capitulació de l’11 de setembre.

Aquest jaciment, amb les seves grans dimensions (8.000 m2) i el seu òptim estat de conservació, és un cas únic a Europa.

I el que ha contribuït a fer-lo realment excepcional és, sens dubte, el treball dut a terme després de la seva troballa.

D’una banda, la recerca històrica documental, amb els estudis realitzats per l’historiador Albert Garcia Espuche, publicats en el seu llibre La ciutat del Born, i els d’altres historiadors, plasmats en els llibres de la col·lecció Barcelona 1700, coordinada pel mateix Garcia Espuche, ens acosten de manera detallada al retrat quotidià de la ciutat: com eren els interiors de les cases, els oficis que s’hi feien, els jocs que s’hi practicaven, els hàbits socials més estesos i, el més important, les persones que vivien en cada una de les cases d’un jaciment on les pedres tenen nom i cognom. De l’altra, el jaciment i els treballs i la recerca arqueològica, que aquí s’exposen.

El jaciment del Born correspon a una part de l’àrea de l’antiga Vilanova de Mar. És un fragment de gran riquesa urbana, amb espais singulars com el Pont de la Carnisseria, la Plaça del Mercat, una part del Rec Comtal i diversos trams de carrers, com el dels Corders de Viola, el dels Xucles, el del Joc de la Pilota, el dels Ventres o el de Bonaire, continu en la traçada de l’actual carrer del mateix nom i que era fa tres segles un carrer de cases de mariners.

Els treballs arqueològics també han permès localitzar uns tres centenars de bombes del setge, triquets de joc, rajoles i milers d’objectes d’ús quotidià, la gran majoria dels quals es poden veure a l’exposició permanent Barcelona 1700, de les pedres a les persones.

Les excavacions realitzades per fases des de meitat dels anys 90 i les tasques de conservació posteriors han posat al descobert un jaciment catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional i d’un potencial arqueològic encara no esgotat.

GRAN TEATRE DEL LICEU:

El Gran Teatre del Liceu, creat el 1847 a la Rambla de Barcelona, és un teatre d'òpera que ha mantingut al llarg dels anys la seva funció de centre cultural i artístic. Un del símbols de la ciutat.

Actualment és un teatre de titularitat pública (Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona, Ministerio de Educación, Cultura y Deporte), administrat per la Fundació del Gran Teatre del Liceu, que incorpora, a més de les institucions esmentades, el Consell de Mecenatge i la Societat del Gran Teatre del Liceu.

HISTÒRIA: 

Convent dels Trinitaris Descalços

El Liceu el 1860. Gravat de Deroy

Interior de la sala 1929

Els orígens. Del 1837 al 1847

El Liceu té l’origen en la Sociedad Dramática de Aficionados, creada el 1837 a l'antic convent de Montsió per uns membres de la Milícia Nacional, organització de ciutadans armats de l'època de signe liberal, sota la iniciativa de Manuel Gibert.
La necessitat de crear un conservatori de música en una Barcelona en plena expansió econòmica i demogràfica propicià aviat (1838) la seva conversió en Liceo Filarmónico Dramático Barcelonés de SM la Reina Isabel II, que afegia al conreu del teatre el del cant i la música a la italiana.

L’edifici de la Rambla

L'èxit del Liceo Filarmónico, juntament amb la voluntat d'un grup de membres destacats de la burgesia barcelonina, dirigit per Joaquim de Gispert i d'Anglí, portaren a la construcció d'un nou i ambiciós teatre, digne de la importància de la ciutat, que ha perdurat al llarg de més d'un segle i mig, al solar de l'antic convent dels trinitaris de la Rambla.
El primer edifici, inaugurat solemnement el 4 d'abril de 1847, fou bastit segons els plànols de l'arquitecte Miquel Garriga i Roca, ajudat aviat per Josep Oriol Mestres. El projecte es finançà mitjançant accions mercantils —que comportaven la propietat privada d'una bona part de les llotges i butaques del futur teatre— que donaren lloc a la Societat del Gran Teatre del Liceu, dita «Societat de Propietaris», la qual esdevingué des del 1855 responsable única del Gran Teatre del Liceu en separar-se jurídicament del Conservatori del Liceu.
L'explotació del Teatre fou confiada des del principi a empreses concessionàries dels espectacles, que tenien l'obligació d'oferir un nombre determinat de representacions i rebien, a canvi, els ingressos de la venda de les localitats no adscrites a la Societat. Aquesta situació perdurà fins al 1980.

La creació del Consorci

El règim econòmic que regia el teatre es mostrà inviable a partir del darrer quart del segle XX. El 1980, el primer govern de la Generalitat de Catalunya, davant el perill de desaparició d'una institució del prestigi cultural internacional del Liceu, creà, juntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la Societat del Gran Teatre del Liceu, als quals s'afegiren en posterioritat la Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura (1985 i 1986), el Consorci del Gran Teatre del Liceu, que se’n féu càrrec de la gestió i explotació.

L’incendi del 1994 i la construcció de l’edifici actual

L'incendi del 31 de gener de 1994, que destruí la sala i l'escenari, causà un impacte emocional extraordinari en la societat catalana i replantejà de manera radical la mateixa existència del Teatre. Per tal de poder reconstruir, millorar i ampliar aquest emblemàtic edifici, es féu necessari un nou enfocament jurídic de cara a la seva titularitat pública: es creà la Fundació del Gran Teatre del Liceu (1994), i la Societat del Gran Teatre del Liceu féu cessió de la propietat al Consorci del Gran Teatre del Liceu, integrat exclusivament per les administracions públiques (cessió ratificada el 1997).
A partir del preexistent projecte de Reforma i Ampliació d'Ignasi de Solà-Morales (1986, al qual se sumaren el 1988 Xavier Fabré i Lluís Dilmé), es realitzà la reconstrucció, i el nou Liceu —amb una aparença fidel a l'anterior però dotat d'una infraestructura tècnica molt avançada i ampliat amb els solars veïns de la Rambla, carrer Sant Pau i carrer Unió— obrí les portes el 7 d'octubre de 1999.