BIOGRAFIA DE NARCÍS OLLER:

Orfe de pare des dels dos anys, aleshores anà a viure juntament amb la seva mare a la casa pairal de la seva família materna, els Moragas, una de les més importants de Valls, on s'educà en un ambient benestant «il·lustrat» i molt liberal. Seguí les ensenyances del seu oncle, l'advocat Josep de Moragas. Més tard, estudià dret a Barcelona, acabant la carrera el 1871. Treballà de primer com a funcionari de la Diputació de Barcelona i, més tard, s'instal·là com a procurador dels Tribunals. Es dedicà a aquesta darrera professió gairebé fins a la seva mort.

A la seva vida hi ha pocs esdeveniments remarcables -ell mateix deia que vivia com un senzill buròcrata-, com poc remarcable és la incidència de fets biogràfics en la seva producció literària. Oller fou un home moderat i liberal, políticament adscrit al catalanismeconservador i perfectament emmotllat dins la classe social, la burgesia, el món de la qual retratà amb detall a les seves narracions.

Oller començà a escriure a la seva jovenesa; la producció d'aquests anys, escrita en castellà, és gairebé tota perduda o inèdita. Vers1877 es decidí a canviar de llengua: Vaig veure finalment clar -ens diu ell mateix a les seves Memòries literàries rememorant aquesta època que entre l'escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe tan estret que no té substitució possible.

En aquest determini van influir diversos factors, entre els quals sembla que s'han de destacar l'impacte que li va fer els Jocs Floralsd'aquest any (s'hi premià L'Atlàntida de mossèn Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà fou nomenat mestre en Gai Saber) i la seva entrada en contacte amb les tertúlies literàries, en especial amb el grup de la revista La Renaixença.

Oller emprarà el català no només per raons sentimentals i/o polítiques, sinó també per raons estrictament literàries. A finals dels anys 70 començava a llegir Émile Zola i altres autors francesos coetanis, tot descobrint la literatura realista, que a nivell castellà conreaven ja autors com Juan Valera i Benito Pérez Galdós. Foren, però, dos íntims amics, els crítics Josep Yxart (que, a més, era cosí seu) iJoan Sardà i Lloret, els qui li van fer veure les possibilitats de la narració realista i naturista i l'impulsaren a escriure seguint el model d'aquests corrents literaris, que eren en aquells moments els que predominaven arreu d'Europa. Una vegada passat a les files del realisme, Oller no va veure altra manera de reflectir fidelment el seu entorn que mitjançant la llengua pròpia del món que pintava. Aquesta actitud, tant a nivell teòric com en la pràctica literària, fou una constant de la seva trajectòria artística i personal.

Oller gaudia d'un gran respecte i estimació entre els autors castellans contemporanis (Galdós, Pereda, Valera...) i s'hi relacionava amb freqüència. Aquests, per la seva banda, l'insistien sovint perquè escrigués en castellà, adduint, entre altres, raons de fama i fortuna literària. Oller, però, que tenia plena consciència del que suposava escriure en català, mai s'hi va avenir.